La indústria alimentària s'apropia de vells conceptes per vendre més

La passada Fira d'Alimentària va permetre detectar la cada vegada més potent relació entre un concepte, la dieta mediterrània, i l'interès de la indústria per apropiar-se-la. Els grans fabricants d'aliments estan convençuts que, a partir de tres conceptes -fet com a casa, fet com ho fan els grans mestres, i Mediterrani autèntic-, podran vendre molt més, que és, en definitiva, el seu objectiu.

Sobre el fet com a casa ja s'ha escrit molt, fins a l'extrem que sembla que no resulta sorprenent trobar una àvia treballant en el marc d'una masia a l'estil de la Garrotxa fent una pizza de quatre formatges i sis bacons. Els que tenim una certa edat sabem que les àvies no fan pizzes, però si una publicitat la llança, la imatge acabarà sent familiar, com passa amb totes les coses que es cuinen a casa.

La dieta mediterrània és l'altre gran referent, fins a l'extrem que la seva pretesa puresa convoca aiatol·làs de la gastronomia capaços d'assegurar que la més mediterrània és la seva, és a dir, la d'un trosset de costa determinada.
S'obliden que el doctor Grande Covian va parlar d'aquest tipus d'alimentació emparentant-lo amb el multiconreu tradicional a ambdues ribes de la Mediterrània, on els pescadors són pagesos i els pastors productors de carn i formatge, que bescanvien per lluernes, oli i faves.
Precisament aquest concepte d'intercanvi permet considerar com a pobles amb cultura gastronòmica mediterrània gent que no viu a la nostra ribera, sinó molt més enllà, fins al Cantàbric. On el fred no permet el conreu de l'olivera es gasta oli que s'ha permutat per vi o peix salat. La cuina d'Euskadi és cuina d'oli, i molta d'Occitània també ho és, amb sofregits en els quals es barreja llard i oli, tal com passa a les comarques de muntanya a ambdues ribes del Mediterrani.

Com que el concepte té un evident interès, i l'han posat de moda els americans, que són els que manen, ara tot és mediterrani i dietètic. Buscant l'aixopluc d'aquesta dieta, es fan tots els congressos del món que mouen diners, públics i privats, per a glòria de les agències de premsa i comunicació.

Disposats a fer-nos saber en què consisteix una dieta que estem perdent a marxes forçades per culpa de la modernitat industrial -qui menja ara fruita seca o bull verdura al vespre?-, els diferents grups propiciadors d'aquesta idea ancestral feta ara suport comercial busquen la protecció d'una princesa d'Espanya, d'un ciclista, o d'un dignatari de la moda per enlluernar i vendre.

L'exemple paradigmàtic seria el lliurament de premis, dels quals no s'escapa Ferran Adrià. Evidentment no se li concedeixen a Juan Mari Arzak, perquè els grans doctors de la dieta no saben com es fa un bacallà a la bisca"ina, o què conté una salsa emulsionada segons els criteris d'Euskadi.

Dins d'aquest concepte de recolzament a la dieta, han rebut premi per la seva difusió de la cultura mediterrània Bigas Luna (suposem que és per la promoció del pernil i dels melons que llueixen les seves actrius) i -oh, sorpresa!- Georges Moustaki: no sé per què s'ha confós l'autor de Le metèque amb la mussaca.

El tercer paràmetre de la modernitat és la pressa. Com que és impossible preparar un brou, o passar per la batedora el tomàquet d'un gaspatxo, perquè el temps el necessitem per saber què farem quan tinguem temps, els grans de la cuina els preparen per nosaltres.

Dubtes racionals
Res a dir a l'atenció dels mestres sobre l'elaboració industrial d'aquests productes. De fet, els gaspatxos enllaunats d'ara són molt millors que els de fa quatre anys, la qual cosa és aplicable a determinats brous, però el dubte racional, és saber si el benefici -que és per descomptat l'únic interès de la indústria-, no va més enllà de les doctrines mediterrànies i els pollastres que es convertiran en brou mediterrani no acabaran essent d'origen dubtós, és a dir produ"its als llocs on més econòmics siguin, sigui el Vietnam o Nova Gal·les del Sud.

Foto huerto ecologico
www.educaciontierra.com