ACTUALIDAD
QUIEN ES MIQUEL SEN
EDITORIAL
NOTICIAS
CRÓNICAS
LOS TEMAS
ANÁLISIS
RESTAURANTES
BUENAS OPCIONES
VINOS Y RESTAURANTES
LUGARES CONCRETOS
BODEGA
PRODUCTOS
RECETAS
RECETAS HEREDADAS
Y ADEMÁS
LINKS DE INTERÉS
ARTÍCULOS EN CATALÁN
CONTACTO
PORTADA









EL TEMAMACARRONES RELLENOS DE CARRILLERAS, LA RECETA DE LA XARXA, Y EL VINO FINCA GARBET DE PERELADA. POR MIQUEL SEN

Miquel Sen en LinkedIn

Siguenos en TwitterFacebook


Share
Menéa esta página

MENJAR A L'AIRE LLIURE [ Ir a ARTÍCULOS EN CATALÁN ] [ Volver ]
 

Twitter

Facebook


Paral·lelament al desenvolupament d'una cuina cada vegada més plena d'ingredients d'ordre intel·lectual, la opció de menjar a l'aire lliure, segons ritus quasi ancestrals, si pensem que cent anys de cuina és una eternitat, es fa evident. Aquesta pulsió vital que te un punt de confrontament contradictori amb la teoria que diu que les noves versions culinàries catalanes estan directament lligades al pensament d'en Picasso i, valguem Deu!, a la música de Mozart, ens porta, quan el hivern encara és viu, davant de les brases de sarments per a gaudir dels calçots i de les salses vermelles.

Es curiós que aquesta versió de vitalitat gastronòmica sigui estrictament tarragonina. Des d'un punt de vista de sub-política gastronòmica, l'Empordà sempre ha estat capdavanter, generant suquets polítics, i restaurants, on s'ha destil·lat la quina essència d'una forma d'entendre els fogons que ara ens porta, directament, a les reaccions químiques presidides pel calci, que mostren el que és no és, generant una immensa literatura subtitulada cuina molecular. Davant d'aquest gran espectacle circense, la calçotada, la xatonada, mantenen unes arrels que s'amplien a mesura que creix la demanda. Els calçots, típics de la ciutat de Valls, divulgats per la Penya Artística de l'Olla ( recordo una convocatòria que en van mostrar on s'enunciava la celebració de la tercera gran calçotada, corresponent a l'any 1949), a anat guanyant espai, conquerint l'Alt i el Baix Camp, fins arribar al Tarragonès. Si la Masia Bou, Casa Felix i Masia Vallenca van ser els tres primers promotors d'aquesta cebes calçades, l'aroma d'aire lliure, fum, i una punta de fred, ha fet que la menja del calçot s'estengués ràpidament, primerament entre penyes de caçadors, i desprès, com a forma de turisme massiu, sinònim d'alliberament dels habitants de les ciutats.

Les regles per menjar aquesta ceba, enterrada al mes d'agost, i un xic retallada per la part superior, per tal de facilitar el desenvolupament dels grills, plantegen, d'entrada, el coneixement teòric de que cada ceba s'ha "calçat" dues o tres vegades amb la terra, i d'aquí prové el seu nom. També cal saber que es necessari un gran foc de sarment amb alguna branca gruixuda de pi, que s'han de tallar les puntes i les arrels, que el calçot ha de quedar tou però no cremat, dins d'una proporció que no ens farà ultrapassar els vint-i-cinc per persona. Al costat del calçot, que es menjarà dret, prop del foc, entre els amics, es prepararà el pa torrat, els talls de xai, la botifarra de sal i pebre, i la negre. Ens tacarem treien la camisa cremada de la ceba, la mullarem amb la salsa de calçots, que moltes vegades anomenem "salbitxada"o bé amb romesco, si el pebrot és de romesco i porta, a més a més, una punta de bitxo. Normalment aquest interessant ritual, incòmode per la posició del comensal, té, com a darrera referència de germanor culinària,l'aroma i el color potent ,de les avellanes, el tomàquet, la cabeça d'alls escalivada, la branqueta de julivert, el pebre vermell, el raig de vinagre, oli i sal, que ben travats al morter unifiquen el paisatge de Tarragona amb una menja que t'obliga a mirar cap el cel.