Sembla ser que el nous mals temps estan recuperant el pensament d’FT. Marinetti i Filià, pare del futurisme i de la cuina futurista. Recordem si no la introducció del seu manifest: “Contràriament a les crítiques llançades i aquelles previsibles, la revolució culinària futurista es proposa el gran, noble i útil objectiu de modificar radicalment l’alimentació de la nostra raça, fortificant-la, dinamitzant-la i espiritualitzant-la amb noves viandes a les quals l’experiència, la intel·ligència i la fantasia substitueixen econòmicament la quantitat, la banalitat, la repetició i el cost”.

La realitat de la cuina feixista de Marinetti portava a la crítica de la pasta, que embrutaven els italians al mateix temps que proposava una cuina d’elit, ja que els proletaris viurien tranquils en el futur gràcies a píndoles alimentàries portadores de la felicitat. Els grans esperits gaudirien en restaurants oberts a l’aire pur del mediterrani amb plats com l’ aerovianda tàctil, amb sorolls i olors. Evidentment el desig d’intel·lectualitzar el menjar i el beure és una fórmula que es repeteix històricament, i més encara en temps de crisi, quan les receptes de l’extrema dreta guanyen consistència. És el cas de l’exmodel hongaresa Krisztina Morvai, una estrella rodejada de glamur i homes vestits de cuir negre, reclamant un retorn a allò estrictament hongarès, inclosa una cuina de gustos propis i eteris. Tot un exemple amb diferents lectures.

Una d’aquestes ens portaria a valorar un paràgraf de Matt Kramer, columnista de Wine Spectator: “La gran diferència entra l’artista i l’elaborador de vins és que el primer comença de zero amb una fulla en blanc, mentre que l’enòleg treballa amb raïm, exactament el contrari”. De nou ens enfrontem amb el terror que provoca a aquests fins esperits la vitalitat, els ritmes de la natura i la sensualitat que comporten. Són persones a les quals una esquitxada de champagne els pot provocar una urticària, i als quals un plat resultant d’una cuina afinada durant segles, una intoxicació mental. Disposats a vendre’ns les seves creences lluitaran incansables contra els vins en els quals l’enòleg es limita a donar fe de la bondat de la terra i la vinya, per imposar-nos glops que només agraden als esforçats cavallers que van inventar un dels conceptes més horribles que ha conegut el món de l’enologia, els vins de garatge. Així, entre quatre parets, sense vinyes, comprant d’aquí i d’allà, han col·locat entre els pregoners de la novetat vins tan sinistres que ni tant sols acaben en vinagre.

Malament ho tenim aquells que, agradant-nos la cuina clàssica perfecta i la moderna ben executada, volem separar intel·lecte de sensualitat. Només som un grupuscle de seguidors del filòsof Pascal, quan deia, grosso modo, que per aconseguir la felicitat és necessari un punt de primitivisme, just aquell que fa que no ens espantem amb una salsa, entendre que un pollastre no és un avió càrnic de Marinetti, encara que tingui unes gustoses ales, no transformar l’amor en un exercici

circense i passar-s’ho bé amb un vi que sigui resum d’un clima, una terra, unes vinyes i una tradició afinada per enòlegs savis i modestos.

Miquel Sen